INTIMÍSSIM

Benvinguda primavera

2008-03-20T15:47:00.002+01:00

Avui dia 20 té lloc l’equinocci de Març, astronòmicament parlant canvi d’estació, arriba la primavera per als que ens trobem a l’hemisferi nord.
Per mi estació sempre preuada, encara que de l’astronomia a la vida terrenal hi ha un cosmos. Vull dir que no és primavera d’un dia per l’altre!
Va venint i la vas notant, potser un dels canvis estacionals que més ens altera el dia a dia, ja ho diu la dita la primavera la sang altera i és ben veritat.
Odioses al·lèrgies i astènies primaverals que es contradiuen alhora amb un augment de l’alegria, entusiasme i vitalitat rejovenidora. Tot plegat sumat a l’augment progressiu de la temperatura una espècie de còctel molotov que acabarà en esclat de feromones.

Apa-li, salut i vitalitat que ja va venint!

Homenatjant als humils

2008-02-24T12:53:00.002+01:00

Hi ha qui té coneixements i una intel·ligència potencial, però si manca de sentit comú, d’honestedat, si peca de covard i no té un mínim respecte pel valor de la veritat… aleshores que té???
No és més feliç l’humil, el qui pas a pas va fent amb el cap ben alt i sempre atent per satisfer les necessitats d’un tercer? El qui la coherència, el respecte, la generositat aplica en la seva quotidianitat. El qui sap treure profit d’allò més petit, el qui sap encomanar optimisme, el qui et sap regalar un somriure sense més.
En calen més.

Per un post setmanal

2008-02-15T18:00:00.001+01:00

Realment un post setmanal és cert que no hauria de ser tant difícil. I el que donaria jo per poder escriure un post diari, però ara per ara em resulta complicat.
En aquests moments estic iniciat una feina que m'ocuparà unes 45 hores setmanals, amb un marrec de 3 anys acabats de fer que va a l'escola bressol i dina a casa, amb un pis de 110 m. i sense dona de fer feines, amb una diplomatura en curs, amb un marit addicte a la feina, amb un projecte de blog i algun "extra-escolar", us asseguro que a una no li queda més remei que prendre's un complex vitamínic cada matí!

Es pot fer tot, sí! I amb entusiasme i alegria, però es clar hi ha d'haver renúncies... aquells soparets o dinarets amb familiars i amics a casa....doncs amb comptagotes...
I el blog lògicament també se'n ressent, així com divagar per la blogosfera.

P.D: tampoc vull escriure per escriure, és a dir per complir. Vull poder escriure quan em ve de gust, quan en tinc la necessitat.
Si és un post setmanal o mensual doncs és el que hi ha.

Familiars i amics, us demano perdó públicament, segur que vindran temps millors i us ho compensarem!!!

Ressaca catosfèrica

2008-01-28T14:42:00.001+01:00

Després d’un cap de setmana catosfèric vénen les reflexions, que no son poques.
Per escriure el post rellegeixo el bloc de notes que em vaig endur on hi figuren frases d’interès personal, noms i cognoms, webs o blogs que s’han citat, impressions, curiositats, desavinences, etc…
Processar, ordenar i sintetitzar tota la informació inconnexa em resulta complicat, de manera que he decidit exposar-ho a mode de guió sense més pretensió que deixar paleses algunes impressions. Després en tot cas aniré aprofundint en allò que més m’interessi, en posts posteriors.

- Pocs minuts després de l’inici de la primera taula “Els Blocs i la literatura” dissabte 26 a les 10 del matí, vaig tenir l’agradable sensació d’estar formant part de quelcom molt interessant. Sentiment de pertinença? Una barreja entre això i l’oportunitat d’enriquir-me en molts camps.
- Lamentar la falta d’assistència per qüestions de salut de Biel Mesquida (Premi Nacional de Literatura) tot i ser-hi present a través d’unes magistrals paraules llegides per Toni Ibañez. Alhora que agrair l’absència del senyor Daniel Sirera per motius més aviat de tipus pre-electorals.
- El paper dels editors en un panorama en el qual tothom pot ser llegit sense ser editat. Interessant.
- Crítica constructiva: “Els Blocs i la literatura” i “Els blocs i els negocis” s’ha fet moooolt curt. He trobat a faltar “Els blocs i el màrqueting” tema que només s’ha pogut intuir a través del ponent Jean-François Clercx de creaxial.
- Presència femenina sempre en desavantatge tant entre ponents com oients. No critico, constato.
- Ai els polítics, sempre acaparant tota l’atenció, per a mi la taula menys interessant tot i que entenc que hi havia de ser i que va estar prou bé.
- Sobre l’ús del PowerPoint, que no som tontos! Aquests PowerPoints que no esdevenen res més que un guió per al ponent, que no aporten res, ni un gràfic, no calen. No cal que hem mostri en pantalla i per escrit exactament el mateix que vostè m’està llegint. (Va per Lourdes Muñoz, diputada al Congrés del PSC).
- Estic convençuda que política i filosofia 2.0 estan renyits, ara bé utilitzar el blog com a eina de promoció i fins i tot diria de persuasió en un mitjà com Internet és una opció estratègica més que intel·ligent.
- Als periodistes obstinats en defensar l’honor de la seva professió: a veure, què vol dir discernir entre la informació interessant de la que no ho és tant???? Què vol dir informació interessant? O millor dit què vol dir interessant? Tot dependrà del prisma, no?
Només és valida la informació escrita amb vocació periodística? I què vol dir vocació periodística??? Estic escrivint aquest post amb vocació periodística, jo??? És clar que no perquè una cosa és informació i una altra és opinió. Però ara que hi penso, ara mateix alhora que estic opinant potser també estic informant… uff que complexe tot plegat.
Entenc aquesta por a l’intrusisme professional però com un ponent ja va dir més desvirtuat que no està el sector, i no és pas per culpa de la blogosfera.
P.D: No tinc en absolut cap pretensió periodística quan escric en el meu blog. Però perquè ho escric? Potser només pel plaer d’escriure i ser llegit.
- …en definitiva és periodista qui té el títol…
Em sorprèn que això ho digui precisament algú que en el seu propi mitjà periodístic s’està nodrint del talent de molts que no tenen el títol i que a més a més admet, no cobren.
- Com es pot observar el tema periodístic així com l’etiqueta de “periodista ciutadà” ha despertat certa controvèrsia. El tema dóna per molt.
- També en aquesta mateixa taula de “Blocs i periodisme ciutadà” es parla de la necessitat de pactes de control. Ni parlar-ne! A Internet NO! Bàsicament perquè et carregues la grandesa d’Internet.
- Com ens has fet riure Ganxito!
- De “La influència dels blocs” una ponent admet rotundament que els blogs són influents, però que la persona que escriu un blog pugui arribar a ser influent, no tant el que s’escriu sinó qui ho escriu, ho titlla de poc sa.
Potser sí, però els mitjans de comunicació estan “plagats” de persones extremadament influents, poc sanes inclús moltes altament contaminants, ja vinguin de l’àmbit periodístic, polític, sociocultural, etc, i aquí els tenim, exercint el seu paper.
Perquè ens ha de fer por que algú darrera del seu blog pugui ser influent?
És un exemple més de la democratització que genera la xarxa.

Malgrat que encara hi ha molt a dir, finalment agrair i felicitar als organitzadors d’aquestes jornades a les quals assistir-hi ha estat un gust i on ha quedat més que demostrat que la catosfera és latent.

La Catosfera

2008-01-25T16:24:00.000+01:00

Avui al Centre Tecnològic i Universitari de Granollers s’estan escalfant motors per donar el tret de sortida, d’aquí a un parell d’hores, a les jornades de la Catosfera 2008.
Seran tres dies de reflexió sobre blogs i web 2.0 en l’àmbit català, les primeres jornades que es fan d’aquest caire a Catalunya i a les quals tinc la sort d’assistir, donat que és molta la gent que s’ha quedat fora perquè les inscripcions han superat amb escreix les expectatives dels organitzadors.
Bloggers de tota mena i experts en diferents àmbits tindrem l’oportunitat de reflexionar i debatre plegats sota un comú denominador, el blog i els múltiples aspectes relacionats.

A gaudir-ne!

Plou i no fa sol

2008-01-03T16:04:00.000+01:00

Un parell de temes ben diferents per al dia d'avui.

Whiskey In The Jar de Metallica

Angels del gran Robbie Williams

De mares i fills

2008-01-02T23:55:00.000+01:00

Avui mentre el petit Pol (encara no ha complert 3 anys) i jo sopàvem, de sobte ell comença a acariciar-me les mans i em diu: mama, et compraré un collaret de color lila i te’l posaré.
Sense donar-me temps a contestar baixa esperitat de la cadira i se’n va cap al telèfon que tenim al menjador, el despenja i diu: reis mags, vull un collaret de color lila per la meva mama, gràcies, adéu, mua!

Ja em veig demà anat-me a comprar un collaret de color lila per a que me’l passin els reis, no és bonic això??
De vegades el trapella del meu fill em treu de polleguera, però d’altres és que me’l menjaria!!

El goig de conversar

2007-12-30T11:25:00.000+01:00

Paradoxalment en plena era de la informació i la comunicació trobo a faltar bones converses.
Possiblement aquesta sensació sigui generalitzada, quan ha estat l’últim cop que has agraït conversar amb algú?

Quan el diàleg flueix desinhibit en un respectuós i delicat torn de paraula, en un equilibrat ara parles tu ara la dic jo, esquivant interrupcions.
Quan el com es diu esdevé tant important com el que es diu tot enriquint el diàleg amb un acompanyament gestual simpàtic.
Quan l’empatia brolla en una combinació de temàtiques diverses més i menys profundes, més i menys complexes.
Quan el silenci no fa nosa.

Per mi les bones converses son aquelles que quan acaben et deixen en una mena d’estat de benestar, d’aquí frases com “hem tingut una conversa agradable”, per exemple. Aquestes son les que ens han fet viure el goig de conversar.

Us desitjo a tots per aquest 2008 bones converses i benestar!

cosetes...

2007-12-29T17:02:00.000+01:00

A cor que vols

D’una llàgrima lliscant
cau la vena que marceix
sa presència i sa perfum
com un núvol al no res.

Com escletxa de llum
al clot més fosc de l’hivern,
rostre pur del desencís
alè d’espurnes, foc etern.

D’un somriure flor de neu
el malaltís famèlic de desig
en sa presència i sa perfum
s’hi veu sumís fins l’infinit.

[D’autor inèdit i anònim]

Moment Rooibos

2007-12-17T15:55:00.000+01:00

Des d’avui i fins a finals de Gener vacances obligades, coses de la feina.
I ara què farem???
El que toca principalment és posar la casa al dia, però espero que hi haurà temps per tot.
Sortir de la rutina ja és en sí una bona cosa. Per exemple avui ben dinat m’he preparat una tassa de rooibos, aquest petit moment ha estat tant plaent… i la gràcia està en fer quelcom que no pots fer cada dia, tant senzill com això.
Si bé és cert que ho puc fer cada dia, no en aquest precís moment.

Per cert potser algú es preguntarà i això de rooibos??
És un arbust provinent de sud-àfrica que es pren infusionat amb aigua. No conté teïna i per tant és recomanable i saludable per a tothom, els nens també en poden prendre.
Des de ja fa un temps aquesta mena de ritual del te i les herbes s’ha posat prou de moda i han proliferat els comerços que es dediquen a proveir-nos, com l’inhala de Granollers als qui agraeixo el tracte sempre excel·lent i la informació que em donen, que sens dubte és un gran valor afegit.

Salut!

El Galzeran millor el deixem al bosc

2007-12-13T11:17:00.000+01:00

Ja fent el compte enrere en el calendari de l’advent un s’adona com va canviant la percepció del Nadal a mesura d’anar cremant etapes.
Pels que hem tingut la gran sort de viure la infantesa en una societat desenvolupada, el Nadal ha estat sempre una època molt desitjada, hi havia una mena de fase prèvia, notaves com el Nadal s’anava apropant.
Avui te’l trobes a sobre, no sé com dir-ho però a mi em passa que d’un dia per l’altre ja és Nadal, i aquella mena d’il·lusió d’infant s’ha anat esvaint.
No vol dir que ara no me’n faci d’il·lusió però és molt diferent, hi ha hagut una etapa en la que el Nadal ha estat una estranya barreja entre tradició, emoció, màgia i pantomima.
Però curiosament tenir un petit a casa et transporta altre cop a les arrels, la capacitat emotiva dels infants t’encomana el bo i millor de les coses tals com muntar l’arbre de Nadal, fet que adopta una importància divina.
Els qui tinguin nens a casa ho entendran.

M’agradaria poder transmetre una dosi d’optimisme per afrontar aquests dies amb alegria i apartar-nos, el màxim possible, del gairebé inevitable consumisme desenfrenat que ho emmascara.

Eps! Que soc aquí!!

2007-12-10T14:31:00.000+01:00

Aquells moments d'indecisió del post previ sortosament han quedat enrere.
Rellegint-me a mi mateixa, potser deixo les coses a mitges i no acabo d'aprofundir i això pot crear confusió al lector, bé aclareixo que el tema (del post previ) anava perquè vaig penjar una feina. És que no sé perquè però no m'agrada ser 100 % explícita amb les meves coses personals, ja faig prou redactant un blog!

Massa dies out!!!!! Ja ho he dit molts cops, massa dies sense escriure no pot ser però m'ha de sortir de dins, no pot ser obligat. I apali aquí estic amb ganes de treure moltes coses.... em dosificaré però.
Potser sí que va bé no escriure durant un temps per entrar amb més força, no ho sé.

Cinc dies després de l'últim post vaig començar una nova feina i allà estic. De moment aquí queda el tema.
La qüestió és que estic molt contenta i que m'omple profundament, i això és fonamental per la felicitat d'un mateix i dels qui te al voltant.
En quant a prendre decisions i mirant una mica enrere haig de dir que sempre m'ha anat prou bé. El kit de la qüestió crec que està en decantar-te pel que et diu el cor. És obvi que el que hem de fer no sempre és el que volem fer... entre la raó i l'emoció hi ha un abisme i malgrat que hem de cercar l'equilibri, escoltar el que ens diu el cor pot ser més arriscat però, si surt bé, més efectiu.

Moments d’indecisió

2007-10-17T09:54:00.000+02:00

Ostres el mercat laboral!
Hi ha feina, i tant que n’hi ha! Però… bé si ja comencem amb el però és que alguna cosa falla oi??

Als demés no els passa que veuen passar molts trens per davant seu i no saben ben bé quin agafar??
Al final potser et tires a la piscina i puges i penses… si aquest no és el meu tren cap problema baixaré i n’agafaré un altre, sempre s’hi és a temps a rectificar.
Sona tant lògic i tant fàcil, però sovint la pressió del temps, de la societat i del sistema de vida que tenim muntat va calant a dintre teu.
I encara et sents més sol allà a l’andana quan veus que tothom agafa el tren amb decisió!

Pot semblar que el què em passa és que no sé ben bé el que vull, però us diré que el què tinc molt clar és el que NO VULL.
I malgrat la incertesa del moment, que és transitòria, defensaré els meus interessos peti qui peti. Només faltaria!!

Tràmits

2007-10-04T12:07:00.000+02:00

Absolutament tothom pot estar en situació d’atur al llarg de la seva vida laboral, sigui quin sigui el motiu de la baixa.
I doncs perquè cada cop que vaig a l’oficina de l’Inem em sento com una immigrant a la meva pròpia terra??
Ja és prou difícil bellugar-te amb cotxe per Granollers en dijous, dia de mercat local, com per haver de fer llargues cues per un simple tràmit burocràtic que no crec que fora tant difícil via Internet a través de “l’oficina virtual”.
Però vaja, la qüestió és que per aquesta oficina de les Franqueses on em correspon anar, a diari hi deu desfilar un interessant teixit multicultural, emblema de ben segur de mig continent Africà i part del Sudamericà també.
Curiosament no s’hi veuen xinesos, romanesos i representants d’altres països de l’est per exemple. I no és que pretengui fer cap insinuació.

Me’ls miro mentre espero el torn i és inevitable pensar el trasbals que pot significar tot això per a molts d’ells, els qui segons procedència els tràmits burocràtics ni tant sols saben que són. Per no parlar d’analfabets, que n’hi deu haver uns quants.

P.D: No vull ser racista i encara menys classista!

Política: terreny pantanós?

2007-09-23T13:01:00.000+02:00

POLÍTICA ens agradi o no, ens interessi o no, ens afecta a tots!
Té repercussions directes a les nostres vides i no oblidem també a les nostres butxaques!
En parlem a les sobretaules i entre amics, però sovint la cosa no va més enllà del “petit comitè”, ens queixem de tot i per tot, però aquí queda tot!
Molts veuen la política terreny pantanós on segons com i davant de qui millor no fincar-s’hi. O sigui que no ens mullem!
També hi ha l’opció dels covards, els que davant d’un grup es declaren cap a una banda i un altre dia amb altra gent son l’oposat.
Ara “toca ser d’esquerres” tots d’esquerres i amb la boca gran, demà serem de dretes…
Hi ha qui es creu d’esquerres amb mentalitat de dretes i no ho sap i viceversa és més difícil però també.
Doncs aplaudeixo iniciatives com el Directe!cat i Indirecte!cat, perquè considero que és la manera que tenim la gent de carrer de fer política, tant important o més com anar a votar.
Bé, és cert que en aquest diari digital s’hi pot parlar de tot, però la política (la que ens toca d’aprop) hi és sempre latent, directe com indirectament.
Sempre he enaltit la societat en xarxa, les possibilitats i la capacitat il·limitada de les TIC que són la base i el foment de la intel·ligència col·lectiva.
Tenim les eines, però cal utilitzar-les.

[Qui vulgui saber d’intel·ligència col·lectiva recomano Pierre Lévy, filòsof i sociòleg gran coneixedor del tema. Un “crack”.]

A grey day

2007-09-21T10:52:00.000+02:00

Ja divendres; ja apunt d’enfilar l’última setmana de mes; ja apropant-nos als darrers mesos de l’any; els dies passen amb una rapidesa vertiginosa.
És curiós com a vegades ens estanquem dins la provisionalitat convertint-la finalment en quotidiana, i va passant el temps mentre allò que esperem que ha de passar… potser mai passa. I així anem fent, i mires enrere i te n’adones que fa temps que anem fent.

Feta la reflexió grisa, reflex d’un dia ennuvolat, a posar-nos les piles!!
Als universitaris se’ns ha acabat la “bona vida” i encetem nou semestre.
Jo per no estresar massa les neurones i pertorbar en excés la vida familiar, aquest semestre només dues; Ecoturisme i Estratègies i Tècniques de Comunicació.

Comença doncs etapa de colzes, altrament dit renúncies (tot sigui pel cultiu de la ment).

Només espero que aquest "my blog" no se’n ressenti massa, ni acabi parlant en excés de reserves naturals, desenvolupament sostenible, tècniques de màrqueting, lideratge empresarial, etc…

D'escultura!

2007-09-18T10:47:00.001+02:00

Per mi, per lo poc que hi entenc però pel bon gust que crec tenir, Eduardo Chillida és dels millors escultors del segle XX, i el museu Chillida Leku un lloc on algun dia espero passejar, el què va ser un somni utòpic de l’autor fet contradictori realitat.
L’ubiqüitat de l’escultor es fa latent en aquesta mena d’univers encantat a través del qual hom gaudeix d’una obra arrelada al lloc.

“Yo soy de los que piensan, y para mí es muy importante, que los hombres somos de algún sitio. Lo ideal es que seamos de un lugar, que tengamos las raíces en un lugar, pero que nuestros brazos lleguen a todo el mundo, que nos valgan las ideas de cualquier cultura. Todos los lugares son perfectos para el que está adecuado a ellos y yo aquí en mi País Vasco me siento en mi sitio, como un árbol que está adecuado a su territorio, en su terreno pero con los brazos abiertos a todo el mundo. Yo estoy tratando de hacer la obra de un hombre, la mía porque yo soy yo, y como soy de aquí, esa obra tendrá unos tintes particulares, una luz negra, que es la nuestra."
[Eduardo Chillida]

Estils

2007-09-16T10:28:00.000+02:00

A qui no li agrada la música? Deu ser missió impossible cercar algú a qui no agradi aquest art, doncs l’espectre que cobreix és tant ampli...
D’entre les meves preferències musicals hi ha varietat en quant a estils alhora que segons l’època i l’edat en que un es troba et vas decantant cap a uns i altres.
Hi ha grups però que sempre els tens presents i en el meu cas un d’aquests és the Corrs.
Des que els vaig escoltar per primera vegada que em van eclipsar, i és que la família irlandesa a banda de fer bona música aporta als escenaris un estil i una elegància incomparables.
La guapíssima Andrea Corr, la petita dels quatre germans, debuta en solitari amb “Ten feet high” i la podrem veure i escoltar a Barcelona durant les festes de la mercè.
Amb això no es separen the Corrs, sinó que els germans grans es prenen un descans.
Hem quedo amb una frase d’Andrea extreta en una recent entrevista feta a Barcelona.
«Els discos que no es conceben per a les grans masses, solen canviar moltes més vides que la immensa majoria de discos pensats per les grans masses.»

Pilotes fora

2007-09-14T10:09:00.000+02:00

La meva afició al món del motor bé ja de lluny, i la meva presència als circuits des que en tenim un a casa, farà aproximadament uns 16 anys.
Des d'aleshores per poc que puc no me'n perdo ni una, vagi de cotxes o de motos.

Com tot aficionat tinc les meves predileccions cap a un o altre equip i òbviament admiració cap a uns i altres pilots.
M'alegro que de tot plegat Hamilton i Alonso n'hagin sortit ben parats, sembla ser que s'han salvat de qualsevol sanció per haver col·laborat amb la FIA en la investigació.

Així doncs la sanció més gran de la història de la F1 cau sobre McLaren. L'equip liderat per Ron Dennis haurà de pagar 100 milions de dòlars alhora que perd els 166 punts que tenia per al Mundial de constructors.

Ferrari que no es posi victimista que al final serà qui n'ha sortit més ben parat!

Tanmateix als de McLaren se'ls acusa d'espionatge industrial però les notícies que ens arriben són del tot superficials. Sabrem noms i cognoms? Sabrem fins al fons de la qüestió?
L'entremat de la fórmula 1 deu ser tant complex, el que s'amaga darrera tanta parafernalia, el que mou tants i tants milions, el que es viu i no es diu... gairebé m'estimo més no saber-ho i continuar gaudint de l'espectacle.

La propera cita a l'espectacular circuït de Spa-Francorchamps de Bèlgica promet pels només 3 punts que separen als pilots més competitius de la temporada, i just en el moment que es troben més al punt de mira que mai.

Només espero que guanyi el millor!

LA DIADA

2007-09-11T10:11:00.000+02:00

Com cada any en aquesta data la senyera fa presència al balcó de casa, i m’he dit eps Montse que en tens una altra de finestra on penjar-la, doncs sí la meva petita finestra al món que em permetrà, a més de penjar-la, afegir-hi unes paraules.
(I per cert, aquesta no caldrà treure-la demà).
Hi haurà qui ho veurà estrany això de posar una senyera al balcó, hi haurà qui no ho entendrà i hi haurà qui ho repudiarà. Fins i tot hi ha qui hi veu perill!
Per mi el sentit de tot plegat és més reivindicatiu que no pas festiu.
La història de Catalunya potser ens avala com una nació de perdedors, vam perdre les nostres lleis i les nostres llibertats, ens han intentat abolir per activa i per passiva, però no abandonarem la lluita, amb constància i perseverança, per mantenir viva la nostra identitat.
Reclamo per tant el reconeixement dels nostres drets com a nació amb identitat, llengua i cultura pròpies i exigeixo més autogovern!

Ja hi ha fotos!

2007-09-10T11:32:00.000+02:00

El 20 de Juliol de 2007 la Núria Llonch i en Roger Mathew es fonien plegats. Van voler-ho fer acompanyats dels seus, catalans, australians, anglesos, americans i demés...a Ca l'Ametller.

Felicitats Núria i Roger, va ser un casament fantàstic!!

(Els indiscutibles reis de la "pista")

[Fotos: Roger Llonch]

Do you want to travel with me?

2007-09-07T20:17:00.000+02:00

We are going to sleep in a galactic suite, of course.

Estar cursant la diplomatura de turisme a la UOC m’ha obert l’interès i la curiositat cap a diverses branques del coneixement.
Uns semestres enrere em vaig matricular a Oci i Societat del Benestar com a assignatura de lliure elecció. Va resultar molt interessant.
L’assignatura pretén reflexionar sobre els continguts psicosocials del turisme per entendre’l des del punt de vista de la demanda.
En definitiva és un repàs de les formes d’oci i l’evolució d’aquestes des de la Revolució Industrial, amb l’inici de les vacances pagades, fins a l’actual Societat del Benestar.
La psicologia de la demanda turística està estretament lligada a les motivacions i les necessitats humanes que Abraham Maslow va exemplificar en forma de piràmide (recentment prou coneguda gràcies a un spot televisiu).
Així doncs el futur en turisme passa per les emocions, en una societat en la que tenim les necessitats bàsiques cobertes i en la que l’oci esdevé cada cop més una necessitat, la tendència està en viure experiències i jugar amb les emocions i sensacions. (Observeu el boom dels parcs temàtics).

Tot aquest rotllo bé perquè avui llegint un servei de noticies de turisme al qual estic subscrita es parla de Galactic Suite, una pàgina web d’una empresa de turisme espacial que juga precisament amb l’anteriorment exposat.
Proposa aventures com recórrer el món en 80 minuts i allotjament en “hotels flotants” des d’on es pot veure sortir el sol uns 15 cops al dia.
Òbviament els preus també astronòmics.

http://www.galacticsuite.com/

De tornada

2007-09-06T16:37:00.000+02:00

Massa dies sense escriure ni una ratlla, això no pot ser!
Un aterra altre cop després de les vacances i ha de començar de nou tot l’engranatge que fa rutllar el dia a dia.
El Pol ja ha començat l'escola així que hem tornat a la normalitat.
I és que les vacances no sé ben bé perquè sempre és època de renovar projectes i il·lusions, i un cop tornem a la realitat acabem acceptant amb resignació la quotidianitat de sempre (no em queixo de res, la meva quotidianitat ja la voldrien molts!).
Aquesta setmana ha estat complicada, bàsicament ho resumiria dient que m’he fotut una patacada important i no pas física, de la qual em sorprenc a mi mateixa perquè me n’he aixecat ràpidament implacable i fins i tot victoriosa (de les hòsties se n’aprèn)!

Dit això, un copet a l’esquena i endavant!

I se n'ha parlat tant poc...

2007-08-15T23:11:00.000+02:00

Gent com Xirinacs fan falta a la nostra societat, la catalana. Societat en la que estem acostumats a queixar-nos però anar fent, en la que encara avui ens hem de veure constantment defensant i reforçant la nostra identitat com si fóssim una tribu en perill d'extinció.
Quin perill deu tenir la nostra terra que ens l'ataquen diàriament, quina importància si sempre és al punt de mira dels veïns, si per quatre paraules d'orgull, d'autodeterminació o digues-li com vulguis un individu pot anar a presó.
El parlament de Xirinacs davant el Fossar de les Moreres a dia 11-09-2002 va ser dur, un punt de vista radical i una crida al moviment per a la independència, malgrat algunes paraules desafortunades al meu entendre porta a la reflexió. Entenc però que són les paraules d'algú que s'ha mullat, que ha patit i compartit presó i que amaga informació que de ben segur fa venir basarda.
Però la qüestió és que sigui com sigui el van empresonar dos anys per aquestes paraules, i d'això fa només cinc anys!!
Carai és que ens tenen oprimits, mentre només ens queixem tot va bé però davant el més petit intent de demanda per fer una front comú a favor de la independència (via pacífica)....com s'esveren aleshores.

Cambrer, una de Botox®

2007-08-10T12:40:00.000+02:00

L'altre dia en parlàvem del botox, una marca cada cop més freqüent sobretot entre les senyores en edat d'aparèixer les temudes arrugues.
L'ús d'aquesta substància ha passat de tractar patologies neurològiques a la cirurgia estètica. Estem parlant d'un inhibidor muscular local.
Cirurgians plàstics l'utilitzen indiscriminadament alhora que sanitat alerta de la perillositat mortal del botox.

Botox, colàgens, silicones, liposuccions, lipoescultures... cadascú amb el seu cos faci el que vulgui, però no és més fàcil acceptar-nos tal com som?
Acceptar que el temps passa, que ens fem grans, que no som dones perfectes ni cal ser-ho!
La bellesa és molt subjectiva i cadascú de ben segur té el seu encant.

Està bé cuidar-se, a mi també m'agrada i un punt de coqueteria no et dic que no, però tinc molt clar que la salut és el primer.
No val la pena mortificar-nos per agradar als altres.

El que no puc entendre és que hi hagi segons quines substàncies il·legals i aquesta merda que és mortal i que pot causar lesions molt greus s'estigui injectant per qüestions purament estètiques a persones sanes. Em sembla bastant increïble.

De vacances

2007-08-09T00:11:00.001+02:00

Fa dies que no escric, he estat fora i sense Internet, arggg que difícil és estar sense Internet!!
Un agost caòtic, uns dies fora altres dies a casa amb el Pol amb varicel·la i el que resta de mes encara incert.
Mentre uns es diverteixen sempre hi ha qui pringa, certament el món està descompensat.
I per desequilibri el meu, l’emocional!

(No s’entén res però tampoc cal)

Una cançó per al dia d’avui: She will be loved de Maroon 5.

No calen les paraules

2007-07-25T19:26:00.000+02:00

És un fragment extret de Relats en Català.

Un relat de Tempesta (02-07-2005)

Deambulo pels carrers solitaris de la ciutat. El vent és l’únic que passeja esvalotat pel meu cantó. S’entreté amb els meus cabells, gronxant-los cap a tots cantons. La seva presència no m’atabala, al contrari. L’aire fred em reconforta, m’ajuda a seguir el meu passeig. Els arbres ballen al seu compàs.

És un diumenge qualsevol, no hi ha gent rondant pels carrers. Els cotxes han cessat el seu soroll malaltís, es respira tranquil·litat. No hi ha res que s’interposi en el meu camí. El Sol s’ha començat a pondre deixant la ciutat tenyida de malenconia. Tot és estàtic, sembla que el temps s’hagi aturat per a la resta del món i jo pugui gaudir d’una soledat infinita, on poder cavil·lar sense distreure’m. Però no puc apreciar aquesta solitud. A cada instant desitjo girar-me i veure’t darrere meu, esperant a que senti els teus passos i em giri perquè les nostres mirades es creuin. Et busco i no et trobo, però no em desespero, ja m’hi he acostumat.

La nit cau lentament, com si tingués por de deixar-se veure. Els colors i les llums es van perdent per donar pas al blanc i negre de la foscor. M’allunyo de la ciutat i m’endinso a un petit bosc de les proximitats. Camino sense rumb, a mercè del vent, la intuïció i el desig. És un bosc poblat d’alts i robustos arbres que es van despullant pausadament. Alguns ocells xiuxiuegen tímidament. Lladrucs incessants tallen el silenci de l’obscuritat. Elevo la mirada al cel i hi veig milers d’ estrelles, sembla que elles també t’esperin, pregunten per tu. Perdo la noció del temps i l’ orientació. He vagat per camins desconeguts intentant trobar la llum de la teva mirada i la continuo esperant. El bosc m’acull i em consola per la inquietud que em provoca la teva absència. A cada pas les fulles seques cruixen als meus peus, trencant-se en mil bocins. Recolzo l’esquena a un arbre i m’adormo.

Records

2007-07-25T12:34:00.000+02:00

He tingut una infantesa feliç.
Els avis materns van cultivar una família d’excepció, hem viscut sempre aplegats en un mateix espai de manera que els vincles son molt forts.
Estic convençuda que l’haver tingut marge per córrer ha contribuït enormement al bon record que en tinc de quan vaig ser nena.
El “pati” de casa no és sinònim de glamour però no hi falta de res, hi ha un pou, cirerers, algun ametller, nesprers, un caqui a qui ningú fa gaire cas, també tenim una perera, una prunera, una mica de vinya, una olivera, regalèssia… i la figuera, majestuosa ella com no n’he vist mai cap d’igual. La figuera mereix un post per parlar només d’ella, un dia d’aquests vindrà.
L’avi també va fer el seu petit hort, sempre hi he vist tomaqueres, amb tomàquets de Benisili (els millors del món), també cebes, pebrots, albergínies, carbassó, cogombres…
La terra i la família vam ser la seva vida.
Amb el meu cosí en Roger n’havíem fet de tots colors. Recordo el dia que vam utilitzar el cossi de la roba de la tieta com a contenidor per reclutar sargantanes, l’objectiu era tallar cues i observar la dansa, cossos i cues per separat. Espero que això no ho llegeixi cap defensor aferri dels animals.
Llàstima que vam deixar el cossi a lloc amb tot a dins, no vegis la bronca.
Per bronques les del tiet Josep, s’enfilava per les parets quan tiràvem fang a la façana després d’un dia plujós, hi quedaven tot de muntanyetes allà enganxades com si fos una obra d’art. És clar que al tiet allò li va semblar de tot menys art.
I la bassa que acumula aigua de pluja per al reg, ara la veig tant petita que no em puc creure que ens banyéssim tots els cosins allà dins!
Em sap greu que el Pol no ho visqui d’aquesta manera, quin rotllo viure en un pis!

[El dia del 97è i últim aniversari de l'avi]

El jueves

2007-07-24T15:48:00.000+02:00

Tot va començar el divendres passat quan el jutge de l'Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo ordenà el segrest de la revista El Jueves.
Aquesta decisió la va prendre a instàncies d'una denúncia que el fiscal general de l'Estat Cándido Conde Pumpido va interposar a causa del dibuix de la portada, amb el príncep Felip i la princesa Letizia en una explícita postura sexual.
Total, no han volgut ser vistos i com a conseqüència a tal acte repressiu s'ha generat una difusió massiva a través de la xarxa. Publicitat brutal i gratuïta per a la revista el Jueves. Què esperàveu?

Avui apareix la Ministra de la Vega fent-se ressò de l'obsolescència del segrest de la revista en la societat actual, caldrà canviar les lleis.
Si noia, vivim a la societat de la informació i la comunicació, per sort tenim accés a les eines que de moment encara donen ales a la llibertat d'expressió.

Que voleu que us digui, al seu dia ens vam haver d'empassar el casori de la parelleta, els naixements dels fills de la parelleta... però no et fiquis amb la parelleta perquè és clar, la ironia sempre senta malament!
Que continuïn vivint en l'anacronisme i ens deixin als demés en pau!

No un dilluns qualsevol

2007-07-23T16:18:00.000+02:00

Surto a les 11 hores del matí de Granollers per ser a les 12 a Mataró, vaig a un edifici situat vora mar.
Escric aquestes ratlles des del cotxe, un cop ja aparcat, mentre espero l’hora.
Ara ja estic tranquil·la, la manca de puntualitat m’incomoda, no tant la dels altres sinó la meva.
La cita amb un tal Jordi és per una entrevista de feina. Amb una sola conversa telefònica he intuït que en Jordi deu ser un “guaperas” de mitjana edat.
Incomprensiblement en mi estic tant tranquil·la, potser la pau i la felicitat acumulada del cap de setmana en tenen alguna cosa a veure.
O d’altra banda la seguretat que m’ha donat l’haver rebutjat algunes feines quan em semblava complicat començar de zero altre cop i després d’onze anys.
Ara veig que és possible.
En aquests moments demano d’una feina que doni cobertura a les meves ànsies de superació personal, a banda de deixar-me ser feliç.
El Pol va ser el detonant, ara fa dos anys, per deixar una feina apassionant però en la qual em sentia estancada.
11:55, allà vaig!

4 HORES MÉS TARD…

Fantàstic!!
A jutjar per les aparences no m’ha fallat gaire la intuïció amb en Jordi, el que probablement d’aquí a un mes serà el meu cap.
La feina em fa respecte però els ingressos son llaminers. Per intentar-ho no hi perdo res.

Uf, perquè fan tanta por els canvis??

Cabales

2007-07-20T10:06:00.000+02:00

Càbales (perquè coi al títol no m'hi deixa posar accents?)

He de reconèixer que m’està enganxant molt això del blog.
De fet sempre m’ha agradat escriure, potser perquè no tinc el do de la paraula trobo refugi en l’escriptura.
Aquesta setmana però he abaixat la guàrdia, les dues últimes entrades al blog una mica descafeinades.
I no és que no hi hagi coses a dir, sencillament em falten hores al dia per fer tot el que voldria, i a més de cuidar-me dels meus, tenir més temps per a mi mateixa.
Espero la setmana vinent haver aclarit les meves cabòries i posar-m’hi més en profunditat, com a mi m'agrada.

Va pels bons

2007-07-18T10:02:00.000+02:00

Pels bons músics!!

Estic gestionant el meu iTunes, fent una selecció musical per baixar-la a la meva nova iPod shuffle. (Quin encert passar-nos a Apple).
M'he posat els cascos per no emprenyar a ningú, són tres quarts de deu del matí.
Ostres perquè no escolto més música? I amb cascos!! Hi hauria d'haver un mínim d'hores recomanat al dia! Va Montilla fes-ne una de bona obligant-s'hi!
He sentit fins i tot la necessitat d'escriure-ho.
Com arriba a fer-te sentir de bé si saps escollir el tema adequat per al moment adequat.

Als que teniu el do, la gràcia, el talent per traslladar-nos tant amb "quatre" notes ben posades... no deixeu mai de fer la vostra feina (malgrat les dificultats).

Pinus silvestris (de tres branques)!

2007-07-16T11:49:00.000+02:00

L'ARBRE SAGRAT DE LA PÀTRIA

Ahir, en un agradable migjorn de diumenge,
sota l'escassa ombra del pi de les tres branques,
mort, descuidat, no pas caigut en l'oblit pel seu passat...

Ell, el Sol, em va mirar
i em va fer mal,
m'ha tingut en vetlla aquesta nit,
però jo m'hi vaig deixar...

La necessito, la vitamina D que només ell em dóna,
em carrega les piles i em fa veure el món amb optimisme.
Mentre no s'apagui aniré fent...

I si m'he posat un xic poètica deu ser, potser,
per la influència del pi mort d'en Verdaguer...

Sagarmatha

2007-07-12T22:05:00.000+02:00

Sagarmatha és com s'anomena en nepalès el cim més alt del món (8.848m.) i que tots coneixem com l'Everest.
La primera ascenció va ser al maig del 1.953 i mai no sabrem qui dels dos, si el neozelandès Edmun Hillary o el sherpa que l'acompanyà Tenzing Norgay, va ser el primer en culminar el cim. Intel·ligentment van decidir no revelar el secret i atribuir-se ambdós el mèrit, d'aquesta manera han fet història plegats. Al cap i a la fi qui dels dos deixés la primera petjada resulta irrellevant si anaven junts.

La meva experiència en el món del doblatge m'ha aportat, entre altres coses, coneixements de moltes i diverses disciplines, donat que m'he fet un tip de gravar documentals i altres productes audiovisuals.
Els docus de National Geographic i de la BBC són sens dubte els més agraïts. En aquests casos tècnic i doblador treballem conjuntament amb un supervisor, enviat pel client, amb l'objectiu d'assegurar la qualitat del seu producte.
Recordo durant la gravació del documental sobre l'Everest i la duresa que va suposar aquella primera fita, en Ramon Rocabayera (la veu) i la Gladys (la supervisora) van fer una crítica envers l'alpinisme, l'escalada, etc..., no entenien què en treuen les persones de fer un cim, què pot impulsar a la gent a fer tal "bestiesa", ells ho consideraven una estupidesa.
Jo en aquells moments em vaig reservar la meva contrària opinió.

Criticaven els qui escalen i possiblement ells "escalen" diàriament a la seva vida professional per exemple. És un altre tipus d'escalada però en definitiva és una lluita personal per a la consecució d'uns objectius, per a la superació d'un mateix, per assolir una meta.

A mi m'agrada fer trekking, encara que ja fa temps ho tinc una mica de banda he pogut fer estades maques als Pirineus, un tram del camí de Santiago, he fet un cim modest, el Pedraforca (2.507m.), i m'agrada posar a prova la meva resistència, disfruto en entorns naturals i l'agradable sensació d'arribar al punt més alt de la muntanya és insuperable!

[Foto: Ramon Sendra]

Per un bocinet de xocolata

2007-07-10T09:35:00.000+02:00

Ja trigava a parlar del Pol.
Potser perquè aquest és el meu espai de desconnexió, potser perquè no vull ser una d'aquestes mares que no saben parlar d'altra cosa que dels seus fills, que d'altra banda són els més guapos, els més espavilats, etc...
A mi no em cal, és tant grat que sobren les paraules!

La qüestió és que jo no volia, m'hi resistia, m'hi negava, però al final he desistit i he fet ús de la tècnica del suborn!

L'etapa de les rabietes, la més temuda per tots els pares, ha esclatat a casa!
Sobre els dos anys comença aquesta etapa en la que els petits van agafant cada cop més autonomia, poden i volen fer més coses malgrat que encara es troben amb moltes limitacions. I quan topen amb elles els genera tal frustració que perden el control, tot desencadenant en una rabieta.

En Pol va arribar a tal nivell que va decidir fer-s'ho tot a sobre, quan el tema ja feia temps que el teníem superat.
La meva paciència es va anar fonent i un dia, amb to amenaçador, li vaig deixar anar: fins que no tornis a fer pipi i caca al water, no tornaràs a menjar xocolata!

A l'endemà, en tornà de la llar d'infants, va demanar un bocí de xocolata com cada dia a la mateixa hora, li vaig negar tot recordant-li la frase.

Us podeu creure que al cap d'una estona ja estava fent un pipi al water i aquí va quedar la història? No s'ho ha tornat a fer a sobre!!!

Carai, que deu tenir la xocolata que tant ens deleix... i és que per un bocí de xocolata, ummmm....

Cap a la cultura de l'individualisme

2007-07-09T16:14:00.000+02:00

Ja fa temps que es porta la personalització, customize, tuning, en definitiva l’adaptació de les coses al gust i a les necessitats d’un mateix.
Està a l’ordre del dia; en la sintonia del mòbil, l’escriptori, el protector de pantalles, en el vestir, el cotxe, complements...
Què busquem en realitat? Defugir o destacar de la massa? Ens ratifiquem amb nosaltres mateixos o simplement està de moda? Potser s’ha fet sempre i ara s’evidencia més.
La qüestió és que hi ha estudis que revelen que l’accés a les noves tecnologies i l’ús que podem fer-ne fomenten la cultura de l’individualisme.
La xarxa mòbil ens posa a l’abast eines per a la comunicació que són un valor afegit per a la nostra independència, ens és tant fàcil triar on, quan, perquè i amb qui volem comunicar-nos…que encara que sembli incongruent les possibilitats de l’individu van prenent rellevància.

[Entenent individualisme com una actitud que tendeix a destacar l’individu enfront del grup.]

Val a dir que exposo el tema, no em declaro d’acord ni en desacord. Una pinzellada més de la societat del segle XXI.

On ens porta la ment

2007-07-05T09:27:00.000+02:00

Alguns experts diuen de la depressió ser l’epidèmia del segle XXI, una epidèmia que es cura amb “prozac”.
Crec que puc generalitzar en dir que els que no l’hem viscuda d’aprop veiem la depressió com un estat d’ànim que arrossega a la persona que la pateix, quan en realitat és una malaltia mental.
Malauradament he vist una tragèdia familiar, algú que endut per la depressió ha posat fi a la seva vida. Un fet absolutament terrible pels qui queden, que difícilment podran esborrar el sentiment d’ira, ràbia i impotència per no haver pogut fer-hi res. (El meu condol per a ells).

Fa temps que sovint hi penso; què ens deu estar passant quan cada cop més persones joves han de fer ús d’ansiolítics per vèncer les seves ansietats.
Se suposa que ho tenim tot!
La societat actual ens fa anar tant ràpid…hem d’estar al dia en tot, ser competitius, el consumisme ens agredeix, ho tenim tot i volem més!
Potser estem deixant de banda els valors més autèntics, no veiem la simplicitat de les coses…

Com s’acabarà tot plegat? Haurem de vendre “el piset” i allunyar-nos de les grans urbs en un intent d’apropar-nos al món rural, a la recerca de la calma?
O com s’ha fet sempre, els humans ens adaptarem a tot…

Vista a la vista

2007-07-03T10:27:00.000+02:00

La vista, un dels sentits més preuats que tenim, no només és receptora de formes i colors sinó que també exerceix un paper emissor.
En realitat més que a la vista ara m’estic referint a la mirada.
I és que penso que ens hi fixem poc en la mirada i resulta interessant la quantitat d’informació, sensacions i emocions que es poden percebre a través d’ella quan aconsegueixes desxifrar-ne els codis.

Si sabeu ser observadors dels ulls dels vostres interlocutors, veureu que diuen tant o més que les seves paraules.
No hi ha mirades que parlen, totes les mirades parlen.
De fet les paraules sovint són enganyoses, però la mirada…la sinceritat de la mirada no la sabem manipular.

Una mirada fixa i profunda no diu el mateix que una d’inquieta i bellugadissa, mirades trapelles, fugaces, audaces, rancunioses, supèrbies, fulminants…

I és que ja ho diuen que els ulls són el reflexa de l’ànima!

La complexitat de la humanitat!

2007-07-02T14:14:00.000+02:00

Les persones no s’haurien de mesurar per la seva alçada, amplada, ni per edat, mentalitat, sexe, raça o procedència; ni per l’aspecte, l’estil, sensualitat; servilisme, generositat, sociabilitat, introversió o extraversió; nivell d’estudis, coneixements, currículum, experiència, professió, ambició, poder adquisitiu; ni per la seva innocència, picardia, atreviment…obtimisme, pedanteria, hipocresia, individualisme, galanteria, fidelitat, independència, materialisme, simplicitat, autosuficiència, responsabilitat, coherència, civisme, seguretat, golafreria, sensibilitat.... uff n’hi ha tants d’adjectius que ens caracteritzen i ens defineixen…

Cadascú de nosaltres és una peça única, tant complexe com impossible de clonar.

Postmoderns?

2007-07-01T13:15:00.000+02:00

Entre les dècades dels 60 i els 70 va començar la transició del modernisme al postmodernisme. Van ser principalment l’Europa Occidental i l’Amèrica del Nord les que van qüestionar l’objectivitat de la ciència.
Els trets més significatius de la societat postmoderna són precisament l’ambigüitat i la incertesa. [Gerard Ryan]
Hi ha alguns temes molt vinculats al corrent postmodern com el pluralisme, a on volia anar a parar; tot s’hi val, tot és possible, res és inacceptable, no hi ha una manera correcta ni una manera incorrecta de fer les coses.

Ja va sent hora que la gent s’adoni que el què s’ha fet sempre no vol dir que estigui bé.
Senyors, que hi ha mil opcions i totes valides, que la diferència no ha de ser erràtica, donem-nos marge a la llibertat. No cal criticar-ho tot, que és d’infeliç!

Un lema: VIU I DEIXA VIURE!!!

[Artist: Gerard Ryan]

Del Comodore a la Blogosfera

2007-06-28T09:54:00.000+02:00

Recordo quan a casa els pares va entrar el primer ordinador, un comodore amb joyestic per jugar i tot, perquè només el vam fer servir per això que jo recordi.
Quina emoció tot plegat! Aquell ritual començà amb la gestió de l'espai, vam condicionar una estança de la casa per posar el comodore...
I que atàvic que sona oi? Però qui no hi ha passat per aquí?
Qui ens ho havia de dir en aquells moments que avui estaríem tecnològicament on ara estem.
Em pregunto si s'haurà fet algun estudi sobre els impactes de la transició tecnològica viscuda en els darrers anys, ja no des del punt de vista sociocultural (que se n'ha parlat molt), sinó del llenguatge, la sintaxi que se'n deriva de l'aparició de les noves tecnologies i els seus usos.
Internet ja ho tenim més que paït, ara parlem de blogosfera, bitàcoles, web 2.0... i insisteixo comodore, amstrad ja esdevenen paraules malsonants.
Com estarem en l'etapa adolescent del meu marrec, nascut en plena era de les TIC?

INTIMÍSSIM

2007-06-28T09:05:00.000+02:00

Com m'ha agradat aquest títol per al meu blog.
Eh! Res a veure amb la franquícia de roba íntima femenina que porta aquest nom, val?
Simplement és que defineix el que per una persona amb un cert grau de timidesa representa compartir els seus pensaments.
No se perquè avui, després d'anys navegant per la xarxa, m'he decidit a fer un blog!
No se ben bé com anirà, si el llegirà ningú, acabarà sent un diari personal o l'alimentaré fins al punt de sentir-me'n orgullosa.
L'únic que ara se és que em fa il·lusió estrenar-lo així que inaugurat queda!!