A cor que vols
D’una llàgrima lliscant
cau la vena que marceix
sa presència i sa perfum
com un núvol al no res.
Com escletxa de llum
al clot més fosc de l’hivern,
rostre pur del desencís
alè d’espurnes, foc etern.
D’un somriure flor de neu
el malaltís famèlic de desig
en sa presència i sa perfum
s’hi veu sumís fins l’infinit.
[D’autor inèdit i anònim]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada