És un fragment extret de Relats en Català.
Un relat de Tempesta (02-07-2005)
Deambulo pels carrers solitaris de la ciutat. El vent és l’únic que passeja esvalotat pel meu cantó. S’entreté amb els meus cabells, gronxant-los cap a tots cantons. La seva presència no m’atabala, al contrari. L’aire fred em reconforta, m’ajuda a seguir el meu passeig. Els arbres ballen al seu compàs.
És un diumenge qualsevol, no hi ha gent rondant pels carrers. Els cotxes han cessat el seu soroll malaltís, es respira tranquil·litat. No hi ha res que s’interposi en el meu camí. El Sol s’ha començat a pondre deixant la ciutat tenyida de malenconia. Tot és estàtic, sembla que el temps s’hagi aturat per a la resta del món i jo pugui gaudir d’una soledat infinita, on poder cavil·lar sense distreure’m. Però no puc apreciar aquesta solitud. A cada instant desitjo girar-me i veure’t darrere meu, esperant a que senti els teus passos i em giri perquè les nostres mirades es creuin. Et busco i no et trobo, però no em desespero, ja m’hi he acostumat.
La nit cau lentament, com si tingués por de deixar-se veure. Els colors i les llums es van perdent per donar pas al blanc i negre de la foscor. M’allunyo de la ciutat i m’endinso a un petit bosc de les proximitats. Camino sense rumb, a mercè del vent, la intuïció i el desig. És un bosc poblat d’alts i robustos arbres que es van despullant pausadament. Alguns ocells xiuxiuegen tímidament. Lladrucs incessants tallen el silenci de l’obscuritat. Elevo la mirada al cel i hi veig milers d’ estrelles, sembla que elles també t’esperin, pregunten per tu. Perdo la noció del temps i l’ orientació. He vagat per camins desconeguts intentant trobar la llum de la teva mirada i la continuo esperant. El bosc m’acull i em consola per la inquietud que em provoca la teva absència. A cada pas les fulles seques cruixen als meus peus, trencant-se en mil bocins. Recolzo l’esquena a un arbre i m’adormo.
dimecres, 25 de juliol del 2007
Records
He tingut una infantesa feliç.
Els avis materns van cultivar una família d’excepció, hem viscut sempre aplegats en un mateix espai de manera que els vincles son molt forts.
Estic convençuda que l’haver tingut marge per córrer ha contribuït enormement al bon record que en tinc de quan vaig ser nena.
El “pati” de casa no és sinònim de glamour però no hi falta de res, hi ha un pou, cirerers, algun ametller, nesprers, un caqui a qui ningú fa gaire cas, també tenim una perera, una prunera, una mica de vinya, una olivera, regalèssia… i la figuera, majestuosa ella com no n’he vist mai cap d’igual. La figuera mereix un post per parlar només d’ella, un dia d’aquests vindrà.
L’avi també va fer el seu petit hort, sempre hi he vist tomaqueres, amb tomàquets de Benisili (els millors del món), també cebes, pebrots, albergínies, carbassó, cogombres…
La terra i la família vam ser la seva vida.
Amb el meu cosí en Roger n’havíem fet de tots colors. Recordo el dia que vam utilitzar el cossi de la roba de la tieta com a contenidor per reclutar sargantanes, l’objectiu era tallar cues i observar la dansa, cossos i cues per separat. Espero que això no ho llegeixi cap defensor aferri dels animals.
Llàstima que vam deixar el cossi a lloc amb tot a dins, no vegis la bronca.
Per bronques les del tiet Josep, s’enfilava per les parets quan tiràvem fang a la façana després d’un dia plujós, hi quedaven tot de muntanyetes allà enganxades com si fos una obra d’art. És clar que al tiet allò li va semblar de tot menys art.
I la bassa que acumula aigua de pluja per al reg, ara la veig tant petita que no em puc creure que ens banyéssim tots els cosins allà dins!
Em sap greu que el Pol no ho visqui d’aquesta manera, quin rotllo viure en un pis!
[El dia del 97è i últim aniversari de l'avi]
Els avis materns van cultivar una família d’excepció, hem viscut sempre aplegats en un mateix espai de manera que els vincles son molt forts.
Estic convençuda que l’haver tingut marge per córrer ha contribuït enormement al bon record que en tinc de quan vaig ser nena.
El “pati” de casa no és sinònim de glamour però no hi falta de res, hi ha un pou, cirerers, algun ametller, nesprers, un caqui a qui ningú fa gaire cas, també tenim una perera, una prunera, una mica de vinya, una olivera, regalèssia… i la figuera, majestuosa ella com no n’he vist mai cap d’igual. La figuera mereix un post per parlar només d’ella, un dia d’aquests vindrà.
L’avi també va fer el seu petit hort, sempre hi he vist tomaqueres, amb tomàquets de Benisili (els millors del món), també cebes, pebrots, albergínies, carbassó, cogombres…
La terra i la família vam ser la seva vida.
Amb el meu cosí en Roger n’havíem fet de tots colors. Recordo el dia que vam utilitzar el cossi de la roba de la tieta com a contenidor per reclutar sargantanes, l’objectiu era tallar cues i observar la dansa, cossos i cues per separat. Espero que això no ho llegeixi cap defensor aferri dels animals.
Llàstima que vam deixar el cossi a lloc amb tot a dins, no vegis la bronca.
Per bronques les del tiet Josep, s’enfilava per les parets quan tiràvem fang a la façana després d’un dia plujós, hi quedaven tot de muntanyetes allà enganxades com si fos una obra d’art. És clar que al tiet allò li va semblar de tot menys art.
I la bassa que acumula aigua de pluja per al reg, ara la veig tant petita que no em puc creure que ens banyéssim tots els cosins allà dins!
Em sap greu que el Pol no ho visqui d’aquesta manera, quin rotllo viure en un pis!
[El dia del 97è i últim aniversari de l'avi]
dimarts, 24 de juliol del 2007
El jueves
Tot va començar el divendres passat quan el jutge de l'Audiència Nacional espanyola Juan del Olmo ordenà el segrest de la revista El Jueves.
Aquesta decisió la va prendre a instàncies d'una denúncia que el fiscal general de l'Estat Cándido Conde Pumpido va interposar a causa del dibuix de la portada, amb el príncep Felip i la princesa Letizia en una explícita postura sexual.
Total, no han volgut ser vistos i com a conseqüència a tal acte repressiu s'ha generat una difusió massiva a través de la xarxa. Publicitat brutal i gratuïta per a la revista el Jueves. Què esperàveu?
Avui apareix la Ministra de la Vega fent-se ressò de l'obsolescència del segrest de la revista en la societat actual, caldrà canviar les lleis.
Si noia, vivim a la societat de la informació i la comunicació, per sort tenim accés a les eines que de moment encara donen ales a la llibertat d'expressió.
Que voleu que us digui, al seu dia ens vam haver d'empassar el casori de la parelleta, els naixements dels fills de la parelleta... però no et fiquis amb la parelleta perquè és clar, la ironia sempre senta malament!
Que continuïn vivint en l'anacronisme i ens deixin als demés en pau!
Aquesta decisió la va prendre a instàncies d'una denúncia que el fiscal general de l'Estat Cándido Conde Pumpido va interposar a causa del dibuix de la portada, amb el príncep Felip i la princesa Letizia en una explícita postura sexual.
Total, no han volgut ser vistos i com a conseqüència a tal acte repressiu s'ha generat una difusió massiva a través de la xarxa. Publicitat brutal i gratuïta per a la revista el Jueves. Què esperàveu?
Avui apareix la Ministra de la Vega fent-se ressò de l'obsolescència del segrest de la revista en la societat actual, caldrà canviar les lleis.
Si noia, vivim a la societat de la informació i la comunicació, per sort tenim accés a les eines que de moment encara donen ales a la llibertat d'expressió.
Que voleu que us digui, al seu dia ens vam haver d'empassar el casori de la parelleta, els naixements dels fills de la parelleta... però no et fiquis amb la parelleta perquè és clar, la ironia sempre senta malament!
Que continuïn vivint en l'anacronisme i ens deixin als demés en pau!
dilluns, 23 de juliol del 2007
No un dilluns qualsevol
Surto a les 11 hores del matí de Granollers per ser a les 12 a Mataró, vaig a un edifici situat vora mar.
Escric aquestes ratlles des del cotxe, un cop ja aparcat, mentre espero l’hora.
Ara ja estic tranquil·la, la manca de puntualitat m’incomoda, no tant la dels altres sinó la meva.
La cita amb un tal Jordi és per una entrevista de feina. Amb una sola conversa telefònica he intuït que en Jordi deu ser un “guaperas” de mitjana edat.
Incomprensiblement en mi estic tant tranquil·la, potser la pau i la felicitat acumulada del cap de setmana en tenen alguna cosa a veure.
O d’altra banda la seguretat que m’ha donat l’haver rebutjat algunes feines quan em semblava complicat començar de zero altre cop i després d’onze anys.
Ara veig que és possible.
En aquests moments demano d’una feina que doni cobertura a les meves ànsies de superació personal, a banda de deixar-me ser feliç.
El Pol va ser el detonant, ara fa dos anys, per deixar una feina apassionant però en la qual em sentia estancada.
11:55, allà vaig!
4 HORES MÉS TARD…
Fantàstic!!
A jutjar per les aparences no m’ha fallat gaire la intuïció amb en Jordi, el que probablement d’aquí a un mes serà el meu cap.
La feina em fa respecte però els ingressos son llaminers. Per intentar-ho no hi perdo res.
Uf, perquè fan tanta por els canvis??
Escric aquestes ratlles des del cotxe, un cop ja aparcat, mentre espero l’hora.
Ara ja estic tranquil·la, la manca de puntualitat m’incomoda, no tant la dels altres sinó la meva.
La cita amb un tal Jordi és per una entrevista de feina. Amb una sola conversa telefònica he intuït que en Jordi deu ser un “guaperas” de mitjana edat.
Incomprensiblement en mi estic tant tranquil·la, potser la pau i la felicitat acumulada del cap de setmana en tenen alguna cosa a veure.
O d’altra banda la seguretat que m’ha donat l’haver rebutjat algunes feines quan em semblava complicat començar de zero altre cop i després d’onze anys.
Ara veig que és possible.
En aquests moments demano d’una feina que doni cobertura a les meves ànsies de superació personal, a banda de deixar-me ser feliç.
El Pol va ser el detonant, ara fa dos anys, per deixar una feina apassionant però en la qual em sentia estancada.
11:55, allà vaig!
4 HORES MÉS TARD…
Fantàstic!!
A jutjar per les aparences no m’ha fallat gaire la intuïció amb en Jordi, el que probablement d’aquí a un mes serà el meu cap.
La feina em fa respecte però els ingressos son llaminers. Per intentar-ho no hi perdo res.
Uf, perquè fan tanta por els canvis??
divendres, 20 de juliol del 2007
Cabales
Càbales (perquè coi al títol no m'hi deixa posar accents?)
He de reconèixer que m’està enganxant molt això del blog.
De fet sempre m’ha agradat escriure, potser perquè no tinc el do de la paraula trobo refugi en l’escriptura.
Aquesta setmana però he abaixat la guàrdia, les dues últimes entrades al blog una mica descafeinades.
I no és que no hi hagi coses a dir, sencillament em falten hores al dia per fer tot el que voldria, i a més de cuidar-me dels meus, tenir més temps per a mi mateixa.
Espero la setmana vinent haver aclarit les meves cabòries i posar-m’hi més en profunditat, com a mi m'agrada.
He de reconèixer que m’està enganxant molt això del blog.
De fet sempre m’ha agradat escriure, potser perquè no tinc el do de la paraula trobo refugi en l’escriptura.
Aquesta setmana però he abaixat la guàrdia, les dues últimes entrades al blog una mica descafeinades.
I no és que no hi hagi coses a dir, sencillament em falten hores al dia per fer tot el que voldria, i a més de cuidar-me dels meus, tenir més temps per a mi mateixa.
Espero la setmana vinent haver aclarit les meves cabòries i posar-m’hi més en profunditat, com a mi m'agrada.
dimecres, 18 de juliol del 2007
Va pels bons
Pels bons músics!!
Estic gestionant el meu iTunes, fent una selecció musical per baixar-la a la meva nova iPod shuffle. (Quin encert passar-nos a Apple).
M'he posat els cascos per no emprenyar a ningú, són tres quarts de deu del matí.
Ostres perquè no escolto més música? I amb cascos!! Hi hauria d'haver un mínim d'hores recomanat al dia! Va Montilla fes-ne una de bona obligant-s'hi!
He sentit fins i tot la necessitat d'escriure-ho.
Com arriba a fer-te sentir de bé si saps escollir el tema adequat per al moment adequat.
Als que teniu el do, la gràcia, el talent per traslladar-nos tant amb "quatre" notes ben posades... no deixeu mai de fer la vostra feina (malgrat les dificultats).
Estic gestionant el meu iTunes, fent una selecció musical per baixar-la a la meva nova iPod shuffle. (Quin encert passar-nos a Apple).
M'he posat els cascos per no emprenyar a ningú, són tres quarts de deu del matí.
Ostres perquè no escolto més música? I amb cascos!! Hi hauria d'haver un mínim d'hores recomanat al dia! Va Montilla fes-ne una de bona obligant-s'hi!
He sentit fins i tot la necessitat d'escriure-ho.
Com arriba a fer-te sentir de bé si saps escollir el tema adequat per al moment adequat.
Als que teniu el do, la gràcia, el talent per traslladar-nos tant amb "quatre" notes ben posades... no deixeu mai de fer la vostra feina (malgrat les dificultats).
dilluns, 16 de juliol del 2007
Pinus silvestris (de tres branques)!
L'ARBRE SAGRAT DE LA PÀTRIA
Ahir, en un agradable migjorn de diumenge,
sota l'escassa ombra del pi de les tres branques,
mort, descuidat, no pas caigut en l'oblit pel seu passat...
Ell, el Sol, em va mirar
i em va fer mal,
m'ha tingut en vetlla aquesta nit,
però jo m'hi vaig deixar...
La necessito, la vitamina D que només ell em dóna,
em carrega les piles i em fa veure el món amb optimisme.
Mentre no s'apagui aniré fent...
I si m'he posat un xic poètica deu ser, potser,
per la influència del pi mort d'en Verdaguer...
Ahir, en un agradable migjorn de diumenge,
sota l'escassa ombra del pi de les tres branques,
mort, descuidat, no pas caigut en l'oblit pel seu passat...
Ell, el Sol, em va mirar
i em va fer mal,
m'ha tingut en vetlla aquesta nit,
però jo m'hi vaig deixar...
La necessito, la vitamina D que només ell em dóna,
em carrega les piles i em fa veure el món amb optimisme.
Mentre no s'apagui aniré fent...
I si m'he posat un xic poètica deu ser, potser,
per la influència del pi mort d'en Verdaguer...
dijous, 12 de juliol del 2007
Sagarmatha
Sagarmatha és com s'anomena en nepalès el cim més alt del món (8.848m.) i que tots coneixem com l'Everest.
La primera ascenció va ser al maig del 1.953 i mai no sabrem qui dels dos, si el neozelandès Edmun Hillary o el sherpa que l'acompanyà Tenzing Norgay, va ser el primer en culminar el cim. Intel·ligentment van decidir no revelar el secret i atribuir-se ambdós el mèrit, d'aquesta manera han fet història plegats. Al cap i a la fi qui dels dos deixés la primera petjada resulta irrellevant si anaven junts.
La meva experiència en el món del doblatge m'ha aportat, entre altres coses, coneixements de moltes i diverses disciplines, donat que m'he fet un tip de gravar documentals i altres productes audiovisuals.
Els docus de National Geographic i de la BBC són sens dubte els més agraïts. En aquests casos tècnic i doblador treballem conjuntament amb un supervisor, enviat pel client, amb l'objectiu d'assegurar la qualitat del seu producte.
Recordo durant la gravació del documental sobre l'Everest i la duresa que va suposar aquella primera fita, en Ramon Rocabayera (la veu) i la Gladys (la supervisora) van fer una crítica envers l'alpinisme, l'escalada, etc..., no entenien què en treuen les persones de fer un cim, què pot impulsar a la gent a fer tal "bestiesa", ells ho consideraven una estupidesa.
Jo en aquells moments em vaig reservar la meva contrària opinió.
Criticaven els qui escalen i possiblement ells "escalen" diàriament a la seva vida professional per exemple. És un altre tipus d'escalada però en definitiva és una lluita personal per a la consecució d'uns objectius, per a la superació d'un mateix, per assolir una meta.
A mi m'agrada fer trekking, encara que ja fa temps ho tinc una mica de banda he pogut fer estades maques als Pirineus, un tram del camí de Santiago, he fet un cim modest, el Pedraforca (2.507m.), i m'agrada posar a prova la meva resistència, disfruto en entorns naturals i l'agradable sensació d'arribar al punt més alt de la muntanya és insuperable!
[Foto: Ramon Sendra]
La primera ascenció va ser al maig del 1.953 i mai no sabrem qui dels dos, si el neozelandès Edmun Hillary o el sherpa que l'acompanyà Tenzing Norgay, va ser el primer en culminar el cim. Intel·ligentment van decidir no revelar el secret i atribuir-se ambdós el mèrit, d'aquesta manera han fet història plegats. Al cap i a la fi qui dels dos deixés la primera petjada resulta irrellevant si anaven junts.
La meva experiència en el món del doblatge m'ha aportat, entre altres coses, coneixements de moltes i diverses disciplines, donat que m'he fet un tip de gravar documentals i altres productes audiovisuals.
Els docus de National Geographic i de la BBC són sens dubte els més agraïts. En aquests casos tècnic i doblador treballem conjuntament amb un supervisor, enviat pel client, amb l'objectiu d'assegurar la qualitat del seu producte.
Recordo durant la gravació del documental sobre l'Everest i la duresa que va suposar aquella primera fita, en Ramon Rocabayera (la veu) i la Gladys (la supervisora) van fer una crítica envers l'alpinisme, l'escalada, etc..., no entenien què en treuen les persones de fer un cim, què pot impulsar a la gent a fer tal "bestiesa", ells ho consideraven una estupidesa.
Jo en aquells moments em vaig reservar la meva contrària opinió.
Criticaven els qui escalen i possiblement ells "escalen" diàriament a la seva vida professional per exemple. És un altre tipus d'escalada però en definitiva és una lluita personal per a la consecució d'uns objectius, per a la superació d'un mateix, per assolir una meta.
A mi m'agrada fer trekking, encara que ja fa temps ho tinc una mica de banda he pogut fer estades maques als Pirineus, un tram del camí de Santiago, he fet un cim modest, el Pedraforca (2.507m.), i m'agrada posar a prova la meva resistència, disfruto en entorns naturals i l'agradable sensació d'arribar al punt més alt de la muntanya és insuperable!
[Foto: Ramon Sendra]
dimarts, 10 de juliol del 2007
Per un bocinet de xocolata
Ja trigava a parlar del Pol.Potser perquè aquest és el meu espai de desconnexió, potser perquè no vull ser una d'aquestes mares que no saben parlar d'altra cosa que dels seus fills, que d'altra banda són els més guapos, els més espavilats, etc...
A mi no em cal, és tant grat que sobren les paraules!
La qüestió és que jo no volia, m'hi resistia, m'hi negava, però al final he desistit i he fet ús de la tècnica del suborn!
L'etapa de les rabietes, la més temuda per tots els pares, ha esclatat a casa!
Sobre els dos anys comença aquesta etapa en la que els petits van agafant cada cop més autonomia, poden i volen fer més coses malgrat que encara es troben amb moltes limitacions. I quan topen amb elles els genera tal frustració que perden el control, tot desencadenant en una rabieta.
En Pol va arribar a tal nivell que va decidir fer-s'ho tot a sobre, quan el tema ja feia temps que el teníem superat.
La meva paciència es va anar fonent i un dia, amb to amenaçador, li vaig deixar anar: fins que no tornis a fer pipi i caca al water, no tornaràs a menjar xocolata!
A l'endemà, en tornà de la llar d'infants, va demanar un bocí de xocolata com cada dia a la mateixa hora, li vaig negar tot recordant-li la frase.
Us podeu creure que al cap d'una estona ja estava fent un pipi al water i aquí va quedar la història? No s'ho ha tornat a fer a sobre!!!
Carai, que deu tenir la xocolata que tant ens deleix... i és que per un bocí de xocolata, ummmm....
dilluns, 9 de juliol del 2007
Cap a la cultura de l'individualisme
Ja fa temps que es porta la personalització, customize, tuning, en definitiva l’adaptació de les coses al gust i a les necessitats d’un mateix.
Està a l’ordre del dia; en la sintonia del mòbil, l’escriptori, el protector de pantalles, en el vestir, el cotxe, complements...
Què busquem en realitat? Defugir o destacar de la massa? Ens ratifiquem amb nosaltres mateixos o simplement està de moda? Potser s’ha fet sempre i ara s’evidencia més.
La qüestió és que hi ha estudis que revelen que l’accés a les noves tecnologies i l’ús que podem fer-ne fomenten la cultura de l’individualisme.
La xarxa mòbil ens posa a l’abast eines per a la comunicació que són un valor afegit per a la nostra independència, ens és tant fàcil triar on, quan, perquè i amb qui volem comunicar-nos…que encara que sembli incongruent les possibilitats de l’individu van prenent rellevància.
[Entenent individualisme com una actitud que tendeix a destacar l’individu enfront del grup.]
Val a dir que exposo el tema, no em declaro d’acord ni en desacord. Una pinzellada més de la societat del segle XXI.
dijous, 5 de juliol del 2007
On ens porta la ment
Alguns experts diuen de la depressió ser l’epidèmia del segle XXI, una epidèmia que es cura amb “prozac”.Crec que puc generalitzar en dir que els que no l’hem viscuda d’aprop veiem la depressió com un estat d’ànim que arrossega a la persona que la pateix, quan en realitat és una malaltia mental.
Malauradament he vist una tragèdia familiar, algú que endut per la depressió ha posat fi a la seva vida. Un fet absolutament terrible pels qui queden, que difícilment podran esborrar el sentiment d’ira, ràbia i impotència per no haver pogut fer-hi res. (El meu condol per a ells).
Fa temps que sovint hi penso; què ens deu estar passant quan cada cop més persones joves han de fer ús d’ansiolítics per vèncer les seves ansietats.
Se suposa que ho tenim tot!
La societat actual ens fa anar tant ràpid…hem d’estar al dia en tot, ser competitius, el consumisme ens agredeix, ho tenim tot i volem més!
Potser estem deixant de banda els valors més autèntics, no veiem la simplicitat de les coses…
Com s’acabarà tot plegat? Haurem de vendre “el piset” i allunyar-nos de les grans urbs en un intent d’apropar-nos al món rural, a la recerca de la calma?
O com s’ha fet sempre, els humans ens adaptarem a tot…
dimarts, 3 de juliol del 2007
Vista a la vista
La vista, un dels sentits més preuats que tenim, no només és receptora de formes i colors sinó que també exerceix un paper emissor.
En realitat més que a la vista ara m’estic referint a la mirada.
I és que penso que ens hi fixem poc en la mirada i resulta interessant la quantitat d’informació, sensacions i emocions que es poden percebre a través d’ella quan aconsegueixes desxifrar-ne els codis.
Si sabeu ser observadors dels ulls dels vostres interlocutors, veureu que diuen tant o més que les seves paraules.
No hi ha mirades que parlen, totes les mirades parlen.
De fet les paraules sovint són enganyoses, però la mirada…la sinceritat de la mirada no la sabem manipular.
Una mirada fixa i profunda no diu el mateix que una d’inquieta i bellugadissa, mirades trapelles, fugaces, audaces, rancunioses, supèrbies, fulminants…
I és que ja ho diuen que els ulls són el reflexa de l’ànima!
En realitat més que a la vista ara m’estic referint a la mirada.
I és que penso que ens hi fixem poc en la mirada i resulta interessant la quantitat d’informació, sensacions i emocions que es poden percebre a través d’ella quan aconsegueixes desxifrar-ne els codis.
Si sabeu ser observadors dels ulls dels vostres interlocutors, veureu que diuen tant o més que les seves paraules.
No hi ha mirades que parlen, totes les mirades parlen.
De fet les paraules sovint són enganyoses, però la mirada…la sinceritat de la mirada no la sabem manipular.
Una mirada fixa i profunda no diu el mateix que una d’inquieta i bellugadissa, mirades trapelles, fugaces, audaces, rancunioses, supèrbies, fulminants…
I és que ja ho diuen que els ulls són el reflexa de l’ànima!
dilluns, 2 de juliol del 2007
La complexitat de la humanitat!
Les persones no s’haurien de mesurar per la seva alçada, amplada, ni per edat, mentalitat, sexe, raça o procedència; ni per l’aspecte, l’estil, sensualitat; servilisme, generositat, sociabilitat, introversió o extraversió; nivell d’estudis, coneixements, currículum, experiència, professió, ambició, poder adquisitiu; ni per la seva innocència, picardia, atreviment…obtimisme, pedanteria, hipocresia, individualisme, galanteria, fidelitat, independència, materialisme, simplicitat, autosuficiència, responsabilitat, coherència, civisme, seguretat, golafreria, sensibilitat.... uff n’hi ha tants d’adjectius que ens caracteritzen i ens defineixen…Cadascú de nosaltres és una peça única, tant complexe com impossible de clonar.
diumenge, 1 de juliol del 2007
Postmoderns?
Entre les dècades dels 60 i els 70 va començar la transició del modernisme al postmodernisme. Van ser principalment l’Europa Occidental i l’Amèrica del Nord les que van qüestionar l’objectivitat de la ciència.
Els trets més significatius de la societat postmoderna són precisament l’ambigüitat i la incertesa. [Gerard Ryan]
Hi ha alguns temes molt vinculats al corrent postmodern com el pluralisme, a on volia anar a parar; tot s’hi val, tot és possible, res és inacceptable, no hi ha una manera correcta ni una manera incorrecta de fer les coses.
Ja va sent hora que la gent s’adoni que el què s’ha fet sempre no vol dir que estigui bé.
Senyors, que hi ha mil opcions i totes valides, que la diferència no ha de ser erràtica, donem-nos marge a la llibertat. No cal criticar-ho tot, que és d’infeliç!
Un lema: VIU I DEIXA VIURE!!!
[Artist: Gerard Ryan]
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
